Lola, la comedianta no deixa de ser un breu text de joventut de Federico García Lorca en forma de llibret d’òpera còmica. L’escriu entre l’any 22 i l’any 23 amb la ferma convicció (com només ell s’agafava els projectes) que Manuel de Falla en faria la música ja que durant el procés d’elaboració ambdós havien col·laborat molt estretament. Malgrat la bona voluntat, el llibret no va acabar-se d’escriure mai i de la música no se’n va arribar ni a composar una sola nota. Així, doncs, el resultat final d’aquesta òpera tal i com hagués sigut no el sabrem mai. Ara, però , molts nays més tard, aquest material excel·lent serveix de pretext a la Marina, la d’Ojos & Company, per volcar-hi el seu univers musical. Serveix de pretext perquè la Belén Maya hi posi el seu talent coreogràfic. I serveix de pretext perquè un servidor n’imagini una posada en escena.
A Lola, la comedianta tot i ser una obra primerenca de Lorca, hi apareix apuntat tot un univers que-als meus ulls-anticipen moltes constants lorquianes. La imprescindible presència de la lluna (ai!) ens remet directament al bosc de El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare obra de capçalera del poeta granadí. És en la nit, entre les dues i vint i les cinc de la matinada, quan el verí de l’amor i tots els seus jocs s’escampen amb més fúria, sense fre, sense prejudicis. Anem a l’argument: Primer terç del segle XIX, Lola i el seu marit, en ple viatge de nuvis, van a petar a una “venta” entre Càdiz i Algeciras, ella actriu i ell poeta es fan passar, per pur plaer, per Maquesa i Calesero i la seva diversió constarà aquella precisa nit en burlar-se d’un melancònic Marquès que s’enamora a l’acte de la bellesa de la Lola. Tanmateix, sota una aparent comicitat, la tendresa i la crueltat brollaran necessàriament del propi joc amorós. El plaer de la farsa i el dolor de la infantesa seran les dues cares (com les de la pròpia lluna) en les quals s’haurà de confrontar la Lola. Ella que veu la vida com un joc s’adonarà que rere l’alegria de les disfresses s’hi amaga el dolor que tota màscara sentimental causa. Per la seva banda, els dos homes- el marit i l’enganyat Marquès-dins aquesta nit particular viuran l’explosió de l’amor però també la seva part fosca. Així doncs, benvinguts a una nit de Sant Joan, a una nit de discoteca boja, a una calorosa nit d’estiu amb totes les conseqü.ncies on el divertiment inicial (ja cruel de per sí) es tenyirà de colors foscos i d’instants sincers. Finalment l’encegadora llum del dia, ho posarà altre cop tot a lloc. Però el dia no farà res més que tapar agredolçament els somnis del desig.